ANSERALL (725 m.alt)(725 m.alt) Poble de la comarca de l’Alt Urgell; capital de l’ajuntament de les Valls de Valira. El poble (96 hab.) és situat a la riba dreta de la Valira, a la banda oposada per on passa la carretera de la Seu d’Urgell a Andorra. A uns 300 m al nord del poble hi ha el nucli anomenat el Monestir, on hi ha l’església romànica de l’antiga i a altres temps passats molt important abadia benedictina de Sant Sadurní (o Sant Serni) de Tavèrnoles, les restes de la qual serveixen d’església parroquial del poble.

L’antic terme s’estén a banda i banda de la vall de la Valira amb els barrancs afluents de Cortingles i d’Anserall (o d’Estelareny). El terme és molt muntanyós, feta excepció dels reduïts espais immediats al curs del riu. La zona alta de ponent té boscos de pins i en la resta del terme hom troba roures i alzines. Prop dels cursos fluvials i dels caserius hi ha prats i pastures que faciliten l’explotació del bestiar boví, que era l’activitat econòmica més important. A les terres de regadiu, obtingudes amb l’ajuda de diverses sèquies, hom conrea patates, hortalisses i arbres fruiters. Al secà, vinyes, patates i cereals remuntaven els vessants de les muntanyes. La terra de conreu és molt repartida i conreada pels propietaris; els bosc és, en una gran part, comunal. Vora la Valira hi ha una central elèctrica.

Festa Major el primer diumenge de setembre. El dia de Sant Sadurní (29 de novembre) es fa l’Olla de Sant Serni, la festa petita.

 

Noms tradicionals de cases del poble d’Anserall: Barsa, Bordar, Cama, Cebrià, Cebrianet, Gomà, Guillem, Ferrer, Fuster, Hostaler, Hostal Vell, Jan, Joan-Ros, Massana, Massó, Melcior, Miquel, Moles, Palanquer, Pantebre, Pau, Ponet, Persaber, Poblador, Rectoria, Sastre, Serni, Sil·lo, Teixidor, Trinxeria, Xica del Guillem.

 

LES VALLS DE LA VALIRA (el cor del Pirineu) - Són 15 els pobles que mantenen activitat econòmica i social; segons els cens del 2003 (entre parèntesi): Anserall (96), Arcavell (42), Arduix (9), Argolell (32), Ars (34), Asnurri (35), Baixos de Calbinyà (93), Bescaran (88), Calbinyà (52), Civís (49), la Farga de Moles (18), Òs de Civís (131), Sant Joan Fumat (43), i les barriades del Poble Sec i Sant Pere (43), i la urbanització de Sant Antoni (38); aquestes tres formades prop de la Seu i que part pertanyen a aquesta i part a les Valls de Valira i que les podem integrar territorialment amb el Baixos de Calbinyà abans esmentats.

 Es mantenen deshabitats els llocs de Llirt, Morters, Cortingles, Estelareny, Feners, Ministrells, les bordes d’Escàs, i Farrera dels Llops.

 <<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<

Abadia benedictina situada als afores del poble d'Anserall, capital del municipi de les Valls de Valira (Alt Urgell), a uns 300 m al N del cap de municipi, a la dreta de la Valira, a tres quilòmetres de la Seu d'Urgell, camí d'Andorra.  Fou clausurada el 1592.

Cenobi d'origen visigòtic i episcopal (1). Els seus orígens no són molt clars ja que els monjos van falsificar documents en diverses ocasions amb la finalitat d'obtenir beneficis papals i reials, entre ells una falsa butlla emesa per Lleó III i un precepte de Carlemany. Les dades històriques es comencen a conèixer a finals del segle VIII, a partir de l’heretgia adopcionista o feliciana ideada pel seu abat Fèlix (o Feliu) i recolzada pel primat Elipand de Toledo, cap de l’església visigoda. Fèlix, abat de Tavèrnoles (2) alhora que també bisbe d'Urgell fou perseguit  i deposat per Carlemany.

Al 815 van rebre diverses donacions per part dels comtes d’Urgell i de Cerdanya. Varen fundar el monestir de Sant Salvador de la Vedella (Berguedà) i el de Sant Pere de Casserres (Osona). L'any 1019, passa sota la seva tutela el monestir de Sant Llorenç de Morunys (Solsonès)  amb el nomenament, pel bisbe Sant Ermengol d'Urgell, del mateix abat per a ambdós monestirs. El seu moment de màxima esplendor va ser el segle XI, quan les possessions del monestir s'estenien des del Berguedà fins a Andorra, passant pel Pallars Jussà i la Cerdanya. També va tenir possessions a Castella i a Aragó.

Una nova església fou consagrada el 17 de gener de l'any 1040 pels bisbes Eribau d'Urgell i Arnulf de Ribagorça, en honor a la Verge i dels sants Miquel i Sadurní. El seu abat llavors era Guillem i a la cerimònia  hi van assistir diverses personalitats de l'època com els comtes d'Urgell, els arquebisbes de Narbona i d'Arles i els bisbes d'Elna, Besiers, Girona i Tolosa de Llenguadoc. En el document de consagració figuren també les possessions del monestir i es fa referència a l’orde benedictina seguida pels monjos.

En 1099 el papa Urbà II va concedir al monestir una butlla d'immunitat. L'esplendor de Sant Sadurní va durar fins al segle XIII. El seu últim abat (comendatari) fou Onofre Ferrer que va morir el 1584. Encara que el monestir va seguir actiu sense abat, amb una congregació de dos monjos, finalment va ser secularitzat i tancat per ordre del papa Climent VIII en 1592. Les rendes del monestir van anar a parar al seminari de la Seu d'Urgell mentre que al cenobi es va instal·lar una vicaria perpètua.

L'edifici: De la seva primera època només queda la gran capçalera de l'església amb l'absis orientat cap a l'oest. També es conserva el transsepte que està rematat per unes absidioles. Se sap que constava de tres naus encara que aquestes no s'han conservat del tot. Encara pot veure's una base rodona i gran part del campanar primitiu.

Església de planta basilical orientada a ponent, amb tres naus, creuer, tres absis (un a la capçalera i un a cada braç del creuer), tres absidioles a l'absis central i tres nínxols a l'absidiola central d'aquest absis. Cal destacar aquí el plantejament ideològic d'aquesta estructura, on apareix el número 3 repetides vegades, en un lloc on va sorgir la ideologia adopcionista, que posava en dubte el dogma de la Trinitat. Actualment als peus de l'església trobem un grup de cases, i el claustre, que es creu que era al costat sud, està desaparegut. Es diu que era bessó del de la Catedral de Santa Maria d'Urgell. Algun autors opinen que en general l'edifici segueix les línies de l'arquitectura llombarda però amb un plantejament tecnològic del segle XI ,sobretot a la capçalera. 

Alguns capitells es troben a Barcelona, Sitges i als EUA  ja que van ser venuts a un col·leccionista; al Museu Nacional d’Art de Catalunya es conserva, entre altres peces, capitells, un baldaquí i un frontal de l'altar del segle XII en el qual apareixen representats nou bisbes amb aurèoles i a la catedral de la Seu d'Urgell diversos documents, entre ells el cartulari de l'abadia.

Al 1971 es va fer una restauració parcial. S’hi varen fer moltes modificacions: es va obrir una porta a l'absis sud del transsepte, es van resoldre les cobertes dels absis amb volta de mitja esfera i la de la nau amb volta de canó; també es va reformar parcialment el campanar circular tot eliminant un campanar prismàtic existent llavors. L'actual porta d'accés al temple no és la original, doncs el mur on es troba separa el creuer i els absis de la resta de la nau.

Als anys 2013-2014 es feu una prospecció arqueològica prèvia a la reparació de les cobertes i l’arranjament del drenatge.

……………………………………………….

(1).- Se suposa de fundació episcopal, tot i que alguns historiadors en discrepen per no haver-ne proves documentals.

(2).- Se’l pressuposa també abat atesa la virulència exercida pels sicaris de Carlemany en la reforma del monestir.

<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<

Hom es pregunta quina equivalència o relació pot existir entre els antropònims Sadurní i Serni i, alhora, entre aquest darrer i els seus antecessors i de la manera d’escriure la primera lletra del mot Serni, la procedència de la qual i sense voler establir una doctrina etimològica nova podrem dir sense cap mena de elucubració que la versió catalana té arrel o relació d’influència amb les altres llegües romàniques de l’entorn com l’occità on es dóna en Fermí/Fermín,Serenin, Sernin, Cernin (i fins i tot, Zadornil, pel que fa al castellà). (*)

 

Hauríem d’estudiar els dos antropònims per separat, atès que no es corresponen al mateix personatge sinó a dues realitats diferents encara que relacionades entre elles: Sadurní i Serni. Diguem que aquest article es basarà sobre llegendes i que, per tant, la manca de documentació fefaent es evident que no ajuda a donar suport concloent al redactat del propi estudi.

 

Qui era Sadurní? La llegenda ens en dóna dues versions temporals: que l’any 83, aquest deixeble dels apòstols predicà la fe cristiana a la Ribagorça i a la Conca de Tremp; amb tot que algunes fonts situïn el seu martiri pels voltants de l’any 257 a Tolosa, Gàl·lia.[i] 

Segons la llegenda, al segle VI, el duc Leunebald de Tolosa de Llenguadoc féu edificar damunt la seva tomba una església dedicada a Saint-Sernin-du-Tour (paraula occitana que vol dir ‘toro’, atès que fou martiritzat tot fent servir un animal d’aquesta espècie).

Qui visiti Tolosa de Llenguadoc podrà contemplar la magnífica catedral romànica feta de maons, sense influències artístiques externes¸ declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Es diu que fou construïda en honor del primer bisbe tolosà, Saint Saturnin (=Sant Sadurní).[ii]. El temple es una important parada al Camí de Sant Jaume de Galícia.

De tota manera, sembla que l’antropònim Sadurní és el resultat de la cristianització i reconversió d’antics llocs dedicats al culte del déu pagà Saturn-Cronos, tan a aquesta banda de la Catalunya Vella com en altres indrets d’Occitània.

L’origen SERNI: Podem dir sense cap mena de dubte que el patronímic actual deriva també d’antics mots de procedència catalano-occitana des de Fermí/Fermín com Serenin, Sernin, Cernin atès que podem afirmar que la fonètica i la pròpia grafia del nom dels personatge se’n derivà així. Sabem que era deixeble de sant Sadurní.

La llegenda diu també que sant Fermí d’Amiens, patró de Pamplona/Iruña, la capital de Navarra, fou batejat per sant Sadurní en un indret de dita ciutat conegut encara com “el pocico de San Cernin”. Aquest apel·latiu respon a un antic nucli de la ciutat de Pamplona dit el Burgo de San Serenino o Burgo de San Cernin on es troba l’església pamplonesa de San Saturnino, dita també de San Cernin.[iii]

Aquí trobem la equivalència entre els mots que aparenten referir-se a un mateix subjecte. Finalment, direm que l’antropònim aranès és Sernin.

Hi ha, però, qui manté que se n’hi deriva també el mot Zadornil força usat en diferents patronímics a les valls frontereres de Burgos i Àlaba. 

Les normes de regulació i normalització del català estableixen com a grafia acceptable actualment la forma: Serni.

 

La relació SADURNÍ→SERNI  La mitologia greco-romana contemplava l’existència de grups i parelles de déus; el cas de Càstor i Pòl·lux, per exemple. En els primers temps del cristianisme també se’n donaren aquestes similituds tot i que en amb característiques diferents: Marta-Maria, Pere-Pau, Cosme-Damià, Cirili-Metodi, etc.

Podrem creure, per tot allò que acabem de dir, que la relació de Sadurní i Serni és aparentment de dues persones diferents; es a dir, Sadurní és el seguidor dels apòstols o dels seus descendents jeràrquics i Serni és el neòfit batejat pel primer i infeudat com a bisbe. Allò que la tradició no ens informa adequadament és de l’existència o no de més d’un Serni...

L’única cosa certa és que ambdós sants se solapen dins la mateixa història d’aital manera que, avui dia, arribem a confondre’ls entre si. Passa a Tolosa de Llenguadoc que diuen que la Basílica de Saint Serninfou construïda en honor del seu primer bisbe Saint Saturnin; mentre que a Anserall la dotalia parla deSantum Saturninum i la gent del territori anomena Sant Serni, com d’aital manera totes les esglésies i antigues dependències seves que porten el mateix patronímic.

Per això, hauríem de donar i acceptar com a certa, actualment, l’actual equivalència Sant Sadurní = Sant Serni.

Tenim constància del fet que un mateix personatge tingui diversos antropònims, dins el mateix grup idiomàtic. Sant Jaume en castellà: Santiago, Jaime, Jacobo, Diego, Iago. I una santa com la patrona de Barcelona, Eulàlia, s’assimila a Laia que es tracta en realitat d’una deessa pagana de la tribu dels laietans. 

 

La grafia correcta: Cerni o Serni?

La majoria dels noms de lloc i d’esglésies andorranes apareixen amb el nom escrit inicialment amb “C”; es tracta, doncs, d’un costum consuetudinari i curialesc establert des de temps pretèrits pels successius canonges, arxivers episcopals i altres estudiosos de la seva mateixa òrbita que han mantingut aquest particular criteri andorrà atès que es tracta d’un territori on el seu idioma propi no ha estat suplantat per altres; com no ha pogut passar a la resta de països de parla catalana. La base legal andorrana en què es basa tot això és  el punt 1 de l’article de la Llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial del 1991 del govern d’Andorra, on es diu que la forma oficial dels topònims del Principat d’Andorra és l’andorrana, en llengua catalana.

En aquesta línia es troba un molt bon treball de recerca fet per Antoni Pol i Solé, arquitecte i urbanista resident a Andorra, destacat membre de la Societat Andorrana de Ciències. El seu títol és L’ús de la grafia Cerni en la tradició andorrana. Pol és un ferm defensor de la tradició per damunt de qualsevol adaptació o actualització posterior feta pels seguidors de  l’escola fabriana.[iv]

Sobre la determinació final de totes aquests i altres raonaments aparentment contradictoris, com esmenta Xavier Rull, es troben les actuacions de la Comissió de Toponímia d’Andorra, organisme que funciona des del 2005 i que haurà de donar, entre altres, també el seu dictamen definitiu sobre el cas Serni tot atenent, entre altres raons i no només amb la tradició del país andorrà, al fet que se’n deriva del monestir d’Anserall i que, d’acord amb la reglamentació relativa a la normalització de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), podem considerar que s’estableix de manera concloent que la forma fonètica “Cerni” s’escrigui amb “S”. Per tant, és evident que cal una única grafia per a totes aquestes esglésies i, si cal decantar-se per una de les dues, Sant Serni en té més elements a favor seu.[v]

BIBLIOGRAFIA:

+Josep-Maria NOGUES TORRE - ELS BENEDICTINS A TAVÈRNOLES-ANSERALL 

+Antoni POL i SOLÉ - L’ÚS DE LA GRAFIA CERNI EN LA TRADICIÓ ANDORRANA.http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000180%5C00000067.pdf

+Xavier RULL - L’ESTABLIMENT DE LA GRAFIA DELS TOPÒNIMS ANDORRANS: TRADICIÓ, EVOLUCIÓ I COHERÈNCIA. http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000209%5C00000066.pdf 

+https://www.renfe-sncf.com/es-es/blog/Paginas/toulouse-fin-semana.aspx?utm_source=cyber&utm_campaign=content&utm_content=destinossec??1074??#

 

 Josep-Maria Nogués i Torre        -    Juny 2015

CENTRE D’ESTUDIS SANT SADURNÍ DE TAVÈRNOLES-ANSERALL.

...............................................................................................

[i] Lògicament, no hi ha pas cap document fefaent de la vinguda del sant evangelitzador ni de la seva presència...Sens dubte, fou la devoció a aquest sant introduïda a aquelles terres pels monjos del monestir d’Anserall, tant als orígens com a les grans èpoques de la seva expansió tant religiosa com de domini econòmic i social.

[v]  http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000209%5C00000066.pdf 

 

(*) La pàgina 188 de l’edició de 1991, cinquena, de SANTORAL CATALÀ publicada amb llicència eclesiàstica per l’Editorial La Formiga d’Or, de Barcelona, mostra un llistat de 22 advocacions com Sadurní, essent 20 d’elles amb la categoria de “màrtir” i només una d’aquestes té la seva festivitat pel dia 7 de juliol. D’altra banda, cal dir que a la pàgina 193 se cita Serni com un mot equivalent a Sadurní; mentre que s’ hi omet la grafia Cerni...

<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<< 

Abans de tractar sobre el passat de les ruïnes venerables de l’extingida abadia benedictina de Sant Serni de Tavèrnoles i projectar la nostra particular visió de futur sobre allò que resta del monestir, cal parlar primer de la ruta jacobea[i] que passava per Anserall i que, d’alguna manera, condicionà i regulà el desenvolupament de Sant Serni com el centre que fou de bressol del monaquisme pirinenc.

Així, direm que l’eix principal de la ruta jacobea era el tronc principal que procedent de Perpinyà que, per Puigcerdà i la Seu d’Urgell seguia Segre avall i, abans de la conquesta cristiana de Balaguer, per Nargó resseguia per Bóixols fins a Isona i Tremp cap a Àger i per aquelles contrades anar a cercar el camí de Sant Jaume que procedia per Osca.[ii] 

Podem, doncs, parlar de la ruta jacobea a la vall de la Valira, també dita antigament i en la seva primera part com a camí andorrà de Sant Jaume. Es tracta del camí que discorria per l'actual principat d'Andorra i que provenia de la ciutat de Foix:  FOIX→PAS DE LA CASA→ ENCAMP→ RANSOL (Canillo)→ ESCALDES→ ANDORRA LA VELLA→ SANT JULIÀ DE LÒRIA→La borda d’En Canturri→LA FARGA DE MOLES (església de Sant Miquel de Ponts→ DRETA DEL RIU VALIRA (Cabanelles→Camí de Civís i Cortingles)→  SANT SERNI DE TAVÈRNOLES→ ANSERALL→CAMÍ DE PARROTA→SANT ESTEVE DEL PONT→SEU D’URGELL i CASTELLCIUTAT (més o menys per dessota de la torre de Solsona)→ i connexió amb el tronc principal del Camí de Sant Jaume del Segre →SEGRE AVALL...

Remarquem que alguns trams han desaparegut per les esllavissades i, també, per les  diferents obres de regadiu.

                                               -oOo-

El naixement del monestir dedicat a Sant Sadurní de Tavèrnoles és de data incerta. Alguns ho atribueixen a sant Eudald, sense proves, però. De ben segur ja existia a la segona meitat del s. VIII i que es tractava d’un monestir episcopal, es a dir, creat per l’ordinari diocesà on, molts cops, el bisbe assolia l’abadiat. 

Esmentem que les comunitats dels monestirs de l’església visigoda es regien pel pactum que era un acord o conveni entre la comunitat monàstica i el nou abat escollit i que aquest càrrec era vitalici i, per tant, no es podia modificar el pactum o regla monàstica establerta fins a la mort de l’abat que el subscriví.  

+L’origen del nom - Podem dir, però, que el patronímic actual se’n deriva d’antics mots de procedència occitana com Serenin, Sernin, Cernin, Fermin,  i que, segons la llegenda, al segle VI, el duc Leunebald de Tolosa de Llenguadoc hi feu edificar damunt la seva tomba una església dedicada a Saint-Sernin-du-Tour (paraula occitana que vol dir toro, atès que fou martiritzat tot fent-ne servir un animal d’aquest tipus). La llegenda diu també que Sant Fermí d’Amiens, patró de Pamplona/Iruña, la capital de Navarra, fou batejat per ell a un indret de dita ciutat conegut encara com “el pocico de San Cernin”. Aquest apel·latiu respon a un antic nucli de la ciutat de Pamplona dit el Burgo de San Serenin o Burgo de San Cernin on es troba  l’església pamplonesa de San Saturnino, dita també de San Cernin. Ens queda, doncs, ben clar l’actual equivalència Sant Sadurní = Sant Serni.[iii]

Hom creu que el topònim Tavèrnoles se’n deriva del mot llatí tabernulae o tabernula  (tenda, tendal o botigueta)per l’existència a aquest lloc de més d’una taverna; es a dir, un lloc on s’hi podria fer alguna mena d’hostalatge, servei de postes en substitució de cavalleries i altres serveis als transeünts. També d’un hospital  tal i com s’entenia llavors: un lloc de repòs de pelegrins, malalts o no. Es tractava, doncs, d’un lloc estratègic situat al bell pas del camí ral que comunicava les valls d’Andorra amb la plana de la Seu d’Urgell i des d’aquest lloc com a cruïlla de camins cap a la Cerdanya i el baix Urgell. La existència d’aquest lloc de serveis, com el definiríem actualment, es complementava amb l’existència d’un lloc de culte cristià possiblement ubicat un molt antic lloc pagà reconvertit des de feia molt de temps a la fe catòlica. I, com ja s’ha dit,  també com a nucli principal d’hostalatge dels pelegrins que anaven i venien pel camí andorrà de Sant Jaume de Galícia. De tota manera, sobre el mot Tavèrnoles, haurem de tenir present que es tracta d’hipòtesis no constatables ja que la primera vegada que apareix documentat aquest nom complet (Sant Sadurní de Tavèrnoles) de manera continuada és vers el 1259, tot i que a l’acta de consagració de l’any 1040 ja s’hi cita (Tavèrnoles) i molt abans també (6 de juny del 970). 

Sabem dels primers temps del monestir per raó de les complicacions derivades de l’heretgia feliciana que el bisbe d’Urgell i abat de Tavèrnoles, Fèlix (o Feliu) juntament amb Elipand de Toledo, bisbe primat de l’església visigòtica, predicaven. Es tractava d’una antiga creença teològica dita adopcionisme que actualment està gairebé extingida arreu, on es mantenia que Jesucrist era fill adoptiu de Déu, probablement amb la intenció d’arribar a una mena d’unificació amb l’Islam... Carlemany no hi estigué d’acord i fou un motiu per a la seva intervenció; després de dos concilis, l’enfrontament amb Alcuí de York, Feliu és deposat i empresonat  el 799.  

Una comissió formada pels executors de Carlemany -Leiderad de Lió, Nebridi de Narbona, Benet d’Aniana-, se’n fan càrrec del bisbe, del bisbat i del monestir. Poc temps després, Possedoni esdevé nou bisbe i abat.

 

+Sant Sadurní de Tavèrnoles i la nova regla de sant Benet: Tot i que no hi ha cap certesa documentada, n’hi ha fundades raons per creure que una de les principals tasques reformistes que promogué Benet d’Aniana a la seva estada a les terres urgelleses fou que el principal monestir de la zona adoptés la regla monàstica benedictina; i que aquest canvi fou aplicat tot considerant que elpactum que regí fins llavors havia caducat per haver estat deposat Feliu també com a abat de Tavèrnoles. Tampoc no existeix una base documental que ens digui com es va desenvolupar la acció tot i que una de les maneres habituals d’actuar era “repoblar” el monestir amb monjos benedictins francs nouvinguts i amb la subsegüent absorció i reconversió dels anteriors monjos visigots que així ho acceptessin amb el posterior elecció d’abat, naturalment, d’origen franc.

Al 815 van rebre diverses donacions per part dels comtes d’Urgell i de Cerdanya. Varen fundar el monestir de Sant Pere de Casserres i el de Sant Salvador de la Vedella (en la comarca del Berguedà). Sabem de la incorporació de Sant Serni a la regla de sant Benet pel precepte imperial expedit per Lluís el Piadós l’any 835 a favor del segon d’aquests dos monestirs acabats de citar i on es diu clarament que fou fundat per l’abat benedictí Calort. En l'any 1019, passa sota la seva tutela el monestir de Sant Llorenç de Morunys amb el nomenament, pel bisbe Sant Ermengol d'Urgell, del mateix abat per a ambdós monestirs. En el seu moment de màxima esplendor, en el segle XI, les possessions del monestir s'estenien des del Berguedà fins a Andorra, passant pel Pallars Jussà i la Cerdanya. També va tenir possessions a Castella i a Aragó.

Una nova església fou consagrada el 17 de gener de l'any 1040 pels bisbes Eribau d'Urgell i Arnulf de Ribagorça. Es va consagrar en honor a la Verge i dels sants Miquel i Sadurní. El seu abat llavors era Guillem i a la cerimònia de consagració van assistir diverses personalitats de l'època com els comtes d'Urgell, els arquebisbes de Narbona i de Arles  els bisbes de Elna, Besiers, Girona i Tolosa de Llenguadoc. En el document de consagració figuren també les possessions del monestir i es fa referència a l’orde benedictina seguida pels monjos.

En 1099 el papa Urbà II va concedir al monestir una butlla d'immunitat. L'esplendor de Sant Sadurní va durar fins al segle XIII.

 

Breu recapitulació de l’expansió territorial de SST: 

1.- Erecció de nous priorats i recuperació d’antigues cel·les en desús, ja des del temps de Possedoni.

2.- (21 de març del 914): Unió dels monestirs i esglésies de Sant Vicenç d’Isona, Sant Martí d’Albet, Sant Martí de Bescaran, Sant Esteve d’Umfret, Sant Sadurní Aganès, Sant Jaume d’Engordany i Sant Andreu de Castellbò (o de Tresponts) en altres temps instituïts sota la regla benedictina i ara enderrocats;  amb llurs alous, delmes i primícies, parròquies i viles subjacents, feta pels bisbes Nantigis d’Urgell i Adolf i el comte Seniofred d’Urgell al monestir de Tavèrnoles i al seu abat Baldric.

3.- S’estén per la Cerdanya (St. Pere de Ger) i el Berguedà;  cap Andorra[iv] i per Tresponts cap a Nargó i via Bòixols cap Llordà Isona i Conca de Tremp abans de la conquesta de Balaguer, tot protegint i cobrint el camí jacobeu esmentat al començament.

La gran puixança de l’abadia es demostra en construir la segona església del monestir i el gran nombre de personalitats que anaren a la seva consagració el 17.01.1040 ja citat.

Fou un gran centre religiós amb un desenvolupament econòmic de gran consistència. Considerat amb recursos suficients de jurisprudència llatina i lloc de redacció de molt documents legals. Entre altres actuacions, també participà –via finançament- en la conquesta de Balaguer, a finals del s.XI. A canvi rebé la possessió de les mesquites dependents de la d’Avimoni[v]  per a construir-hi  una nova església dedicada a Sant Sadurní.

La acció evangelitzadora i repobladora dels monjos de SST així com la seva influència als territoris que eren del comtat urgellès es fa patent pels freqüents noms del patró que tenen moltes esglésies. En citem alguns, tot seguint la ruta jacobea i intercomarcal que uneix Nargó amb Isona i Tremp: GAVARRA (Alt Urgell, camí de Bóixols) i, ultrapassada Isona, CONQUES (gairebé desapareguda l’església del castell i aquest mateix totalment), SUTERRANYA (parroquial), SANT SERNI (el propi poble i sa parroquial) .

Com hem dit abans, es tractava d’un monestir sotmès només a Roma; es a dir, sense dependre de l’ordinari territorial. Anys després, per una concòrdia en temps del bisbe Abril, el monestir accepta que l’ordinari nomeni els rectors de les parròquies i esglésies propietat de SST.

 

 LA DECADÈNCIA: El procés de decadència econòmica i monacal del monestir comença durant  el decurs del segle XIV i es deu a diferents factors: el traspàs de la capitalitat del comtat d’Urgell des de la Seu a Balaguer; la pèrdua dels seus principals benefactors amb l’extinció dels comtes urgellesos en primera línea en morir Ermengol VIII el 1208 ja que els Cabrera, successors seus, se’n desentengueren del monestir ja que no li hi fan cap donació; els comtes de Foix, vescomtes de Castellbò, tampoc no li fan noves aportacions tot i mantenir amb el monestir unes més que correctes relacions moltes vegades subjectes als seus particulars interessos i ambicions personals, potser induïts per les picabaralles relacionades amb la qüestió càtara.

Unes altres causes estructurals responen al fet de la situació geogràfica del monestir; el seu aïllament que, en altres temps, l’havia beneficiat, ara se li gira en contra. 

D’altra banda, les epidèmies, les guerres civils i el bandolerisme també ajudaren a augmentar el seu declivi. Recordem que la Pesta Negra també dita Pesta Bubònica s’inicia a finals de 1347 amb efectes devastadors.

Cap a finals d’aquest segle XIV un gran terratrèmol sacsejà aquestes valls i possiblement fes malmetre el campanar rodó del monestir que, segons alguns autors, havia estat el model per a la construcció del de Santa Coloma d’Andorra.

Esmentarem un dels últims abats escollits pel capítol: Antoni, (1388-1391) fill de Besalú[vi] –(Segons mencions del pseudocardenal Berenguer d’Anglesola, bisbe de Girona.) Ell i el jurista Pere de Rovira s’emportaren de Sant Serni les despulles de Sant Vicenç Màrtir cap a l’església de Besalú.

El declivi del monestir també s’accentuà a conseqüència d’altres factors:

+La fragmentació de les rendes abacials en funció dels diferents sectors o encarregats: sagristà, almoiner, cambrer, etc. D’aquesta manera es trencava la unitat de caixa i el control.

+La creació de la comenda: sistema pel qual els càrrecs principals, com el d’abat, es donaven a persones alienes al monestir i que l’adquirien a canvi d’una aportació. En realitat compraven les rendes futures del monestir a canvi d’encarregar-se de la subsistència dels monjos i del funcionament del cenobi per mitjà d’un administrador en representació del abat comendatari[vii]. Pel cas de SST, cap dels comendataris no fou laic i n’hagueren uns molt pocs de bons i la majoria no se’n preocuparen del govern monàstic.

+Les guerres i el bandolerisme: (03.04.1476) Els visitadors de la província benedictina de Tarragona i de Saragossa renuncien a visitar personalment el monestirs de Sant Pere de la Portella, Sant Llorenç prop Bagà i Sant Sadurní de Tavèrnoles a causa de la guerra i de la seva pobresa, i deleguen, per a dur-la a terme, el monjo Jaume Albert del monestir de Ripoll. Aquest fa una lletra al visitador Nicolau de Llor excusant-se de no poder complir l’encàrrec rebut de visitar en nom seu el monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles, a causa de la guerra (15.04.1476).

L’acta de la visita canònica que fa l’any 1479 el visitador Lluís de Claramunt, abat de Santa Maria de Serrateix  diu que al campanar només hi ha una campana i amenaça ruïna.

Joan de Chiverri, abat o administrador de SST, juntament amb fra Bartomeu de Sant Romà, sagristà, i fra Joan Bizar, monjos del susdit cenobi, trobant-se en la casa de la Seu d’Urgell on resideixen, cedida pel bisbe, (ja que el monestir estava ocupat per mala gent= bandolers i hugonots), i en ser-los difícil accedir al cenobi, celebren capítol... (22.02.1518).

El darrer comendatari  fou Onofre Ferrer, monjo de Ripoll 1569 -  1584.

Ja a la darrera visita canònica del 1584 s’hi explica que els bandits, des de setembre passat ençà, vingueren vint-i-cinc bandolers que els trobaren descuidats i foren senyors del monestir, encara que, poc després, s’alçà el sometent de la Seu i fugiren...  Les autoritats locals opinen també que els habitants del cenobi actuen correctament i s’hi juguen la vida.

Restà SST amb l’abadia vacant entre 1584 i 1592 any en què la butlla de Climent VIII datada el 13.08.1592 declara la clausura definitiva del monestir.

Tot és ja finit. D’ara en endavant, del que fou monestir de monjos benedictins dit de Sant Sadurní de Tavèrnoles, només en restaran, com una vella carcassa, els edificis monacals, testimonis muts d’una glòria per sempre extingida. I no solament va veure’s desposseït de tot allò que li era propi en béns terrenals, ans també ho fou de tot allò que de preciós guardava; talment fou com un vent de dispersió que s’emportà tot allò que trobà al seu pas.

 

+VISIONS DE FUTUR: Què volem i podem fer? Moltes coses. Bàsicament, volem que SST torni a ser un nucli de patrimoni dinàmic i revitalitzador de la cultura comarcal, i que no es quedi aquí: que cobreixi i recobri la seva antiga zona d’actuació pirinenca; que inclou de manera particular el patrimoni monumental dels pobles que conformen les Valls de Valira, sense oblidar-nos de l’amplia zona pirinenca. Així, pensem també que podria esdevenir un bon Centre d’Interpretació del Romànic Pirinencprincipalment si arribés el moment en què els nostres veïns andorrans s’hi incorporessin al projecte de manera activa.

 A més de ser un lloc de culte, volem que recuperi tot allò que s’ha perdut a causa del persistent espoli; encara que sigui per reproducció o per còpia. De moment, malgrat les dificultats financeres en trobar un patrocini o mecenatge, el nostre Centre d’Estudis porta a terme les següents actuacions:

1.- En preparació, l’edició de l’obra titulada Els Benedictins a Tavèrnoles-Anserall.

2.-Tramitació de l’expedient per a la reproducció del Baldaquí i els Frontals dels bisbes. Tenim l’autorització oral del bisbat i escrita del MNAC; també l’equip professional que ho duria a bon terme. Només resta aconseguir els permisos de les autoritats de Cultura (i el finançament).

3.- Caldria que es modifiqués el vial d’accés –tot rehabilitant el tram del camí de Civís que passa per la part posterior del monestir i que va a parar al carrer major d’Anserall- amb l’objecte de poder fer prospeccions arqueològiques i recuperació del lloc. També caldria fer una ampliació a la breu restauració dels anys 1970.

I per acabar,  dir que  per a tot això necessitem el suport de les administracions catalana i andorrana; que també voldríem gaudir de la complicitat i del suport del bisbat i l’ajuda del col·lectiu definit com a societat civil i l’entusiasme i recolzament tots que, com vostès, volen mantenir-se fidels a les nostres arrels.

 

Moltes gràcies per a la seva atenció i restem a la seva disposició per a qualsevol afer sobre SST.

[i] Agrairem les dades inicials per a aquesta investigació rebudes del professor d’història Manuel Gabriel i Forn actual president dels Amics de Sant Pere de Ponts, a Ponts (La Noguera).

[ii] Agrairem també la col·laboració del senyor Francesc Alcázar i Domingo, president de l’Associació d’Amics del Camí de Sant Jaume del Segre, de Ponts, per la bibliografia aportada.

[iii] La normalització del català estableix l’escriptura del mot Serni amb la S, tot hi que existeix un corrent d’estudiosos que considera més correcte fer-ho amb la lletra C.

[iv] Sant Andreu de Tolse (St.Julià de Lòria), Sant Vicenç d’Enclar (Sta.Coloma) i Sant Jaume d’Engordany.

[v] L’actual església de Sant Salvador de Balaguer.

[vi] Segons mencions del pseudocardenal Berenguer d’Anglesola, bisbe de Girona.

[vii] El Papa Juli II fou un temps abat comendatari de Montserrat.

……………………………………………………………………………………………………………………………………

Text de la ponència d’En Josep-Maria Nogués i Torre  presentada a les Setenes Trobades Culturals Pirinenques “Els Pirineus 1.000 anys després: visions de futur” celebrades a la Seu d’Urgell el 23.10.2010.

<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<

Es tracta del camí que entra a Catalunya per la dreta de la Valira i que, sense canviar de posició, connecta amb el tronc principal del camí del Segre per Castellciutat.

Hom diu que es tracta de l’antiga Via Romana que travessava aquesta vall; i com que ja hi havia vida abans dels romans, hem de creure que l’antiguitat de la seva trama es molt més superior.

Temps després, probablement, era també el camí que seguien el peregrins a Compostel·la. Així doncs, la nomenarem com La ruta jacobea a la vall de la Valira
                                                        -oOo-

 Podem remarcar de la següent manera la ruta alternativa que discorria per l’actual principat d’Andorra i que provenia de la ciutat de Foix:  FOIX→PAS DE LA CASA→ ENCAMP→ RANSOL (Canillo)→ ESCALDES→ ANDORRA LA VELLA→ SANT JULIÀ DE LÒRIA→La borda d’En Canturri (=Cal Sabater)→partida dita El Vinyer→LA FARGA DE MOLES . Ens aturarem per fer comparacions amb allò que ens ha pervingut per via oral i la situació actual on la construcció de l’esplanada de l’edifici de la Duana ha fet desaparèixer les senyes del passat.

 Sembla que, en temps pretèrits, existien un grup d’instal·lacions, més avall del riu Runer, com era la pròpia farga de clavetaires i el calçat de ferradures i, també, la industria de tall de la llosa feta de manera tradicional. Més amunt es trobava la torre de la bastida de Ponts, la qual fou destruïda pels francesos en la guerra dels Segadors. En aquesta zona existia una palanca per al pas franc d’animals i persones, no gaire lluny del pas ral del dit pont del castell de la bastida de Ponts apte per a persones i carruatges i pel qual es pagava peatge a la gent de la Borda del Cavaller, la qual incloïa abans el molí de Can Clotet que eren moliners, llossers i ferradors.

 

→ Seguirem per la DRETA DEL RIU VALIRA; per dessota Cabanelles, anirem pel camí de santa Llúciai, a la nostra dreta, ens trobarem amb tres vells  nius de metralladores força ben camuflats; deixem una mica lluny, a la nostra esquerra, les bordes dites del Poblador i del Patau i, també la central de santa Llúcia. Anem a parar a la N-145.

La primera rectificació de la carretera va malmetre el camí. De tota manera, hom pot veure trams del camí fet amb pedra seca que subsisteixen en part, llevat d’un d’uns 250 m que ha desaparegut i que es factible reconstruir-lo; segons ens diu l’alcaldia, el ministeri de Foment té previst arranjar-lo un cop acabades les actuals obres de la N-145. Caldrà confiar que no sigui una altra promesa incomplerta... Segueix al costat del pont corbat -on la carretera passa al costat esquerre de la Valira- i s’endinsa pel camí de Civís cap a Cortingles→  SANT SERNI DE TAVÈRNOLES→ ANSERALL→CAMÍ DE PARROTA→SANT ESTEVE DEL PONT→CASTELLCIUTAT→ i connexió amb el tronc principal del Camí de Sant Jaume del Segre →SEGRE AVALL...

Ara, pertoca de fer una altra descripció per trams:

Tram català: La Farga de Moles, Anserall y la Seu d'Urgell/Castellciutat. 2:50 h 12,300 km.

 Per poder estudiar-lo millor, haurem de fraccionar en diferents seccions aquest tram català que passa pels municipis de les Valls de Valira i de la Seu d’Urgell . 

Secció A: Des de la Farga de Moles fins al tall ocasionat per la primera reforma del curs de la N-145. (ja explicat)

 Secció B: La part tallada per la primera modificació del curs de la N-145  (ja explicat).

 Secció C: Des de la secció B fins al pont vell d’Anserall. Es part del vell camí de Civís i passa per dessota el pont metàl·lic de Cortingles, arriba al cementiri nou d’Anserall, part baixa de Sant Serni de Tavèrnoles tot vorejant uns horts per zona inundable de la Valira i arriba al pont sobre el barranc d’Anserall (o d’Estelareny) i ressegueix per la part baixa del poble fins al pont vell.

 Secció D: Es tracta del vell Camí de Parrota. Va des del pont vell d’Anserall fins més avall de Sant Esteve del Pont; atès que la part del sender ha estat modificada pels nous camins un dels quals completa la ruta fins a la connexió amb el tronc central del Camí de Sant Jaume del Segre a Castellciutat, i amb l’objecte de fer fàcil la identificació del camí per qui el vulgui seguir tot iniciant-lo des de Ciutat, especificarem el recorregut de manera inversa a la ruta feta fins ara. Així, posats d’esquena a l’Hotel El Castell i tot tenint a la nostra esquerra l’indicador de carretera que diu “Castellciutat”, observem una bifurcació de camins rurals: deixarem el de la dreta que puja cap unes vivendes prop de la torre de Solsona i anirem per l’altre. A uns metres a la nostra dreta divisem una bifurcació que tampoc no prendrem i que es tracta del camí a Can Sellarés que després es converteix amb el camí dels monjos que arriba fins al costat sud de Sant Esteve del Pont. Seguirem, doncs, sense desviar-nos i, una mica més endavant, arribem a una cruïlla al lloc que la gent del país en diu els pilars.Prendrem la pista de la dreta i anirem amb cura per a trobar a la mateixa mà l’inici o final actual (segons sigui la nostra direcció) del vell camí de Parrota. Hi trobarem un senyal que sembla portat d’un altre lloc i lligat a un arbre; diu Variant del rec ←El Castell 10 m(inuts).Més endavant trobem un altre indicador que diu Sant Esteve del Pont →Passeig d’Anserall 45 m(inuts). Al costat dret fa una baixada que es correspon amb l’accés a les ruïnes de l’església i que ha estat engolit pel propietari del prat intermedi. Si hi travessem veurem el plafó de “Via Romànica” on explica algunes característiques del lloc; al costat dret veien l’inici o final del camí dels monjos esmentat abans.

 Resseguim el nostre camí i arribem a l’antiga Borda de Sant Esteve (actualment la seu d’una empresa dedicada a l’equitació). Allà hi trobarem un altre senyal que diu Mas de Sant Esteve – Passeig d’Anserall. Des d’aquest punt cal seguir recte i desatendre la bifurcació a la esquerra que hom pot trobar a uns 100 m fins a arribar al pont nou d’Anserall, creuar-lo per dessota i passar al costat de l’edifici dels Cebrià (o Bordoll) que salva el desnivell que hi ha entre el carrer de l’alcalde Poblador i el propi camí de Parrota fins a arribar al pont vell on es connecta amb la secció C.

 [Hem d’agrair el guiatge in situ fet pels senyors Josep-Miquel Vila i Bastida i (†)Joan-Marc Ribó i Montané. Sense ells no hagués estat gens fàcil fer aquest informe.]

 

Toponímia dels romeus

 Per concloure, observem les diferents advocacions a sant Jaume que, potser, haurien de tenir alguna relació amb el camí dels romeus a Compostel·la. Així, en aquest tram,hi trobem, per exemple, l’esglesiola de Sant Jaume dels Cortals, a Encamp; la de Sant Jaume d’Engordany, a les Escaldes; la de Sant Jaume de Ransol, a Canillo. Valira avall, cal destacar la de Sant Jaume de Llirt, (antic annex de Calbinyà –a l’altre costat del riu) i la de Sant Jaume i Sant Miquel de casa Trullà, a Ministrells (antic annex d’Ars), poblacions de l’Urgellet que pertanyen actualment al municipi de les Valls de Valira. Prop de la Seu d’Urgell, la de la Torre de Sant Jaume i en dues valls col·laterals del Segre avall cal fer esment de l’església de Sant Jaume de La Vansa (prop de Montargull) i la de Sant Jaume, de les Masies de Nargó, aquesta també coneguda com Sant Jaume de Remolins.

 

L’actualitat: 

Les esllavissades, la primera rectificació d’un tram de la N-145 que es traslladà al costat dret de la Valira, la millora dels actuals camins, les renovacions dels recs (Bellestar i 4 pobles) etc, fa que la recuperació d’aquest vell camí de romeus i antiga Via Romana sigui força feixuga. De tota manera, hem iniciat des del Centre d’Estudis SST-Anserall contactes per anar fent acotacions de l’antic traçat. Alguns trams que es troben sencers:  el tram conegut com a camí de Santa Llúcia; la zona anterior a Cortingles, pel camí vell de Civís, pel cementiri municipal i la part inferior de Sant Serni de Tavèrnoles fins al barranc d’Anserall i part baixa del carrer major del poble; ressegueix fins al pont vell d’Anserall i més avall fins a les obres interrompudes del pont nou. Des d’aquest punt s’hauria de fer connexió amb els trams gairebé no tallats del vell camí de Parrota i fer connexió amb la ruta que porta cap a la Borda de Sant Esteve i a Sant Esteve del Pont i fi del trajecte a la N-260 en acabar a la connexió (per la zona de l’Hotel El Castell) amb el tronc principal del Camí del Segre, a l’antic terme de Castellciutat.

 Han estat informades de tot això les respectives administracions (Ajuntament, Consell Comarcal) i també a Andorra amb l’objecte que s’iniciï un projecte públic de recuperació, conservació o manteniment d’aquest camí, que se’l classifiqui com a via verda i com alternativa a peu de la carretera N-145 amb l’objectiu que promogui el coneixement d’aquesta zona i que, alhora, pugui servir per a revitalitzar la cultura i l’economia del territori.

 El Centre d’Estudis Sant Sadurní de Tavèrnoles-Anserall fem aquest treball de camp de recerca de dades i de suport de la societat civil de l’entorn amb la intenció de rebre mecenatge públic i privat per a desenvolupar adequadament aquest projecte. Per a això, volem manifestar sense cap mena de dubte de ser receptius envers quelcom que vulgui donar-nos la seva col·laboració en aquestes tasques i fer aportacions de les dades que se’ns demani. 

<<<<<<<<<<<<<<<Anserall,20.12.2012<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<

            La imatge de la Marededéu de Covet presideix una antiga parroquia rural que tenia només vuit habitants permanents el 1990. L’església és un dels exemplars cabdals del Pallars Jussà i un conjunt escultòric singularíssim en tot el país català. Covet pertany al terme municipal d’Isona i Conca Dellà de 136’27 km². format per Benavent de la Conca, Biscarri, Conques, Covet, Gramenet, Isona, Llordà, Figuerola d’Orcau, Orcau, els Masos de Sant Martí, Montadó, Sant Romà d’Abella, i Siall.

            Hom pot accedir a Covet per un brancal de carretera de 2’5 kms., de la CC-1412b, tram Benavent-Biscarri que porta fins a les cases que formen el seu nucli i segueix cap a Isona (7’2 kms) on mor.

            El lloc de Covet ha estat sempre amb diferents nivells de població, segons fos una època o una altra. Antigament, a mitja hora escassa a migdia del poble, passava el camí ral de Tremp a Cervera, al lloc on hi havia el vell hostal de les Moreres, fins fa ben poc (1999) enrunat i en desús i, avui dia, totalment enderrocat.

 

            Quan els comtes d’Urgell venen el castell de Llordà al vescomte Arnau Mir de Tost i a la seva muller Arsenda, se cita Covet a les afrontacions (any 1032). És el primer cop que el lloc de Covet és citat. Procedeix d’aquesta església el famós Sant Crist de Conques, talla gòtica cremada als aldarulls del 1936 i molt venerada a l’església de Sant Miquel de Conques on hi ha ara una imatge reproduïda, molt diferent de l’original.

            L’església de Covet és un edifici del segle XII, romànic, de planta de creu llatina –d’una nau amb transsepte- i tres absis tot mirant a llevant. Tots tres són decorats al seu interior i el major també a l’exterior. (L’església fou part del Priorat de Covet, canonical agustiniana depenent d’Àger). La nau de l’església és coberta per una volta de canó apuntada, dividida en tres trams per dos arcs torals que es recolzen sobre columnes adossades amb capitells esculpits. En el mur interior de la paret nord s’obren dues portetes que donen accés l’una al campanar i l’altra a l’exterior. En el mur de l’altre costat hi ha una columna adossada que correspondria a un nou arc toral però que mor al nivell de les impostes.

            La galeria interior és força original. Oberta parcialment en el gruix del mur de ponent, sobre l’entrada, és formada per quatre arcs de mig punt damunt columnes que sostenen cinc capitells dignes d’admiració pel seu volum i voluptuositat. Hom pot accedir a aquesta galeria de la rosassa per les dues escales de cargol construïdes als flancs que sobresurten de la façana. La gran rosassa de la façana s’obre amb arcuacions i columnetes radials i els vitralls són posteriors a l’any 1939.

            La portada principal del mur de ponent és la part més visible, impressionant i notable de l’església de Covet, que forma un cos avançat, coronat per una cornisa plana sobre mènsules. La porta és formada per arquivoltes en degradació, que descansen sobre columnes a banda i banda i que estan esculpides amb figures d’àngels, monstres i saltimbanquis. A la dovella central, es contempla el Pecat Original o la representació de l’Arbre de la Vida. El Tetramorf i Déu dins d’una màndorla rodejat d’un serafí i d’un querubí són al timpà.

            Els artistes que esculpiren Covet tenien influències de l’escola tolosana, entre altres. Hi podem veure representat tot un programa iconogràfic i teològic de les diferents creences de l’època, algunes d’elles no gaire dins de l’ortodòxia catòlica. Observem la repetida representació del principi dualista (Gèminis) juntament amb figures de Samsó, Noé, Daniel, etc. Tot aquest conjunt, que hom ha datat entre 1150 i 1160, no té parió a Catalunya i només se li assembla el de l’església d’Artaiz, a Navarra –del tercer quart del segle XII- i altres esglésies de Galícia i de Coimbra. Pensem que no ha estat trobada la carta de dotació i consagració d’aquesta església i que hom creu que fou construïda damunt d’altres anteriors construccions visigòtiques i tot ampliant una petita esglesiola rural (la zona de l’absis sud) i que la torre del campanar era una antiga construcció de guaita, possiblement tardoromana, tot i que els estudiosos es troben dividits en llurs opinions.

            La talla romànica original de la Marededéu es troba al Museu Nacional d’Art de Catalunya, Palau Nacional, Montjuïc, Barcelona. Es tracta d’una talla policromada amb dors buidat parcialment. Segons la fitxa MNAC-4395 del propi Museu, aquesta imatge data dels segles XII-XIII i la fusta es d’àlber: “Mare de Déu amb Nen; la Verge es troba asseguda al tron decorat amb dibuixos geomètrics sobre fons blau. Porta una magrana a la mà dreta i amb l’esquerra suporta el Nen damunt del seu genoll esquerre. Vesteix una túnica i mantell amb vel blanc guarnit amb línies paral·leles, fulles blanques i una corona. Descansa els peus damunt d’un doble sòcol. El Nen, coronat també, beneeix amb la mà dreta i porta un llibre a l’esquerra (80x32 cm). Col·lecció Plandiura 18.10.1932. El daurat de les corones fou renovat modernament. Hi manca la part inferior dels costats del tron. Aquesta imatge formà part d’un grup d’escultures que, potser, sortiren plegades d’un mateix taller i que –d’un aspecte més rústic- són conservades al Museu Diocesà de Lleida”.

            Les portes de l’església són les originals, de la mateixa manera que el forjat.

            El Museu Episcopal de Vic conserva, amb el número 4418 del seu inventari, un encenser procedent del priorat de Covet fet en bronze fos, que fa 16 cm. d’alçada i que es conserva en força bon estat. Objecte litúrgic construït a cavall dels segles XII-XIII. Fou adquirit l’any 1923 per mossèn Gudiol pel preu exacte de (35?) trenta-cinc pessetes de l’època, uns 90 € d’ara. S’ha conservat tots els elements d’aquest encenser: cassoleta, tapa i cadenes i, a més, en perfecte estat de funcionament.

 

            El 13 de juliol de 1986, es constitueix l’ASSOCIACIÓ D’AMICS DE COVET (*) amb la intenció de recuperar, mantenir i potenciar el patrimoni cultural del lloc.

            El dia 26 d’agost de 1989 es lliura a la parròquia de Covet la imatge reproduïda de la Mare i el Nen, propietat de l’Associació, per al seu dipòsit posterior dins de l’església. Es tracta d’una còpia de l’original que roman dins del Museu.

            L’any 1993 es publica el llibre d’En Josep-Maria Nogués i Torre titulat. “APROXIMACIÓ A LA HISTÒRIA DE COVET I EL SEU ENTORN”.

 

            Acabem aquesta ressenya tot dient que l’edifici de l’església de Santa Maria de Covet fou declarat Monument Nacional per Reial Ordre de l’onze de gener del 1921 i que es tracta d’un dels dos únics que en té tota la comarca baixpallaresa.

...............................................................................................................................................................

Article publicat a la revista intercomarcal “LO RAIER”, de Tremp (PJ), al seu número  187; pgs.18/19 abril/maig-1998.

(*) societat inactiva a partir de finals d’agost del 2003

<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<

El robatori i posterior recuperació incompleta de l’exemplar de Beatus del museu diocesà de la Seu d’Urgell serveix per a recordar-nos la situació de molts exemplars de l’art català antic que han estat notícia no pas pel seu valor històric o patrimonial sinó pels actes d’espoliació i mercadeig que han sofert durant el decurs de llur història fins als nostres dies.

Tot allò que considerem obres cabdals de l’art català de tots els temps han tingut aplicacions finals diferents segons llur procedència i utilització. Així, no han seguit, certament, el mateix camí fins a nosaltres els objectes dels sectors civils que els militars o els eclesiàstics.

El destí més conegut de moltes de les joies de l’aixovar litúrgic baixpallarès és lluny del seu lloc natural. A més, si ens apliquem a allò que ha passat a esglésies de la Conca de Tremp veurem que hom podrà visitar gairebé totes obres d’art fora del lloc natural que, podríem dir, les va fer nàixer. Són a la Seu d’Urgell, a Barcelona, a Vic o a Boston.

Avui parlarem de Covet. No pas de la seva imponent església prioral ni de la talla romànica de la seva marededéu, sinó d’un objecte aparentment secundari: un encenser. (Una part d’aquest article es publicà a la Memòria de 1995 de l’Associació d’Amics de Covet i fou confeccionat tot recollint les dades facilitades pel Museu Episcopal de Vic alhora que refon els treballs publicats separadament a Catalunya Romànica per J.Vigué i Viñas i, també, per l’equip format per Maria del Carme Bergés i Saura i Leonor Badia i Morera. Cal palesar que l’esmentada enciclopèdia reprodueix una excel·lent fotografia de l’encenser feta per Gemma Llop).

Expliquem, doncs, que el Museu Episcopal de Vic conserva, amb el número 4418 del seu inventari, un encenser procedent del priorat de Santa Maria de Covet fet en bronze fos, que fa 16 cm. d’alçada i que es conserva en força bon estat. Objecte litúrgic construït a cavall dels segles XII-XIII, fou adquirit l’any 1923 per mossèn Gudiol pel preu exacte de trenta-cinc pessetes de l’època, uns 195€ d’ara.

D’aquest encenser s’han conservat tots els elements: cassoleta, tapa i cadenes. La seva estructura és una mica diferent de l’habitual en aquest tipus d’estris de l’època romànica. La cassoleta o caldereta és semiesfèrica, lleugerament aplanada, gairebé llisa; presenta una senzilla decoració, només té una faixa ornada de simples incisions que ondula per tot el perímetre exterior. A la part alta, resseguint la vora, hi ha entre anella i anella de les cadenes de suport, tres forats llargaruts. El peu, d’estructura troncocònica, no presenta cap mena d’ornament.

La tapa ha estat concebuda a manera de cúpula, tot superposant tres pisos en degradació, a manera de piràmide esglaonada. Aquesta tapa ha estat dividida horitzontalment per una faixes decorades amb un nervi central del qual, formant espina, surten a banda i banda unes petites ratlles incises que ondulen i descriuen uns espais arquejats en dos pisos superposats. En cadascun d’ells hi ha una seqüència de petites finestres llargarudes i trepades. A la meitat d’aquests espais, el metall forma un petit relleu vers l’exterior, a manera de petit absis, el qual presenta aquesta mateixa ornamentació, cobert per una llengüeta, a manera de teulada circular, al punt culminant de la qual apareix un corn. Totes aquestes decoracions i petites obertures verticals contribueixen a refermar el caràcter arquitectònic de la peça.

Veiem que la decoració ondulant esmentada més amunt desenvolupa el mateix tipus de decoració incisa que trobàvem a la cassoleta. Encara es conserven les cadenes; tres de les quals unien la tapa i la caldereta; la quarta que servia per a aixecar la tapa.

L’encenser de Covet s’allunya dels models més repetits durant el període romànic. de forma semiesfèrica i senzilla decoració geomètrica; adopta una composició més complexa inspirada en motius arquitectònics. Es tracta, doncs, d’un exemplar força exòtic, molt ben treballat i vistós, el qual per llur característiques denota una època ja un xic avançada dins el romànic. Aquest tipus d’objecte, més proper als models gòtics, fa que hom pugui situar l’encenser de Covet entre les darreries del segle XII i, millor, el primer quart del segle XIII, període de certa renovació en els repertoris del mobiliari litúrgic.

..............................................................................................................................................................

Article publicat a la revista intercomarcal “LO RAIER”, de Tremp (PJ), als seus nros.186;III-98 pg.26 & nro.220;VI-2002;pg.28.

<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<< 

La manca general d’interès per la conservació i estudi del patrimoni artístic català aplegat a l’enorme extensió del bisbat d’Urgell féu que fos ben difícil de realitzar un seguiment de l’inventari dels objectes religiosos; afegint-hi també una altra dificultat: la manera com es controlava els vigilants del patrimoni. Actualment, això sembla assegurat. De tota manera, s’ha de dir que es tracta d’un dels bisbats catalans que patí un espoli més gran i sistemàtic.

Com ja s’ha dit a anteriors articles, la imatge original de la Mare de Déu de Covet fou (afortunadament) venuda a un marxant d’obres d’art antic; al 1924 i, potser, pel mateix enigmàtic Mr.Dupont que intervingué a l’espoli del frontal d’altar de Benavent de la Conca i, finalment també adquirida pel col·leccionista d’art català En Lluís Plandiura i Pou. Més tard, aquest ven tota la seva col·lecció a la Junta de Museus de Barcelona per set milions de pessetes de l’any 1932.

D’aital manera ens és permès de contemplar al Museu Nacional d’Art de Catalunya aquestes mostres de l’art popular baix-pallarès encara que lluny del seu lloc original que les feu nàixer i que, malgrat els vils actes de mercadeig que patiren a les seves contrades permanesqueren al nostre país i en resultaren protegides dels avalots revolucionaris de juliol de 1936; actes amb els quals, lluny d’aconseguir la destrucció de l’Església Catòlica, ocasionaren la pèrdua irrecuperable de la memòria històrica i cultural del nostre poble.

El conjunt iconogràfic de Covet (Mare i Fill) és una talla de fusta policromada feta, possiblement, d’una soca d’àlber. És inscrita al MNAC amb el número de registre 4395, imatge pintada al tremp d’una Verge sedent coronada i amb un Nen.

Una primera ullada al conjunt ens pot donar la impressió que es tracta d’una obra d’un artesà popular. Com destaquen alguns estudiosos, remarcarem que la corona és massa gran per la mida del cap i tapa un vel senzill. La decoració alegre i cridanera del tron contrasta amb la extremada senzillesa de la túnica de la mare. En estudiar un monument o qualsevol mostra d’art antic, alguns autors manifesten la seva creença en la teoria que diu que totes les decoracions i altres manifestacions artístiques es feien sense cap intenció, que tot era pura fantasia dels artistes; que es copiaven els uns als altres... En canvi, hi ha una altra concepció dels fets que ens permet afirmar rotundament, plegats

amb altres autors, que l’art per l’art fou un fenomen estrany als artesans d’aquella època, ja que l’artesà obeïa unes regles rigoroses de comportament.

Detallem ara el conjunt iconogràfic de Covet:

+La Mare: possiblement l’artista no fos de gran vàlua, però conferí una representació de  vestir d’una dama de l’alta noblesa de l’època, tot i que la cara presenti una disfunció a l’alçada dels ulls.

+El grup: Mare i Fill situats damunt l’escambell, resulta allargassat i constitueix el tipus anomenat vertical. Sembla una efígie de començaments del segle XIII. Una altra característica de l’època és que el semblant sever i inexpressiu –en principi- de la Mare inicia un lleu somriure, mentre que els plecs, rectilinis o arrodonits, es tornen cada cop més triangulars.

+L’Infant: és desplaçat totalment sobre el genoll esquerre encara que manté la seva frontalitat. El Nen es presenta raquític, com si no pogués assolir l’edat perfecta i no aparenta els anys d’infantesa que li correspondrien. Com totes les representacions, vesteix toga i túnica romana i va descalç.

Un descripció escolàstica de les marededéus en majestat diu que com les mans del Fill s’ocupen l’una d’aguantar el llibre dels Evangelis i l’altra de beneir, la bola del món es posada sobre la mà dreta de la Mare. Què succeeix amb el grup covetenc? Si fem una anàlisi detallada, aquesta inspecció ocular ens dóna el resultat d’allò que realment porten a llurs mans:

+El Fill porta el LLIBRE dels Evangelis que constitueix el símbol de la saviesa de Crist perquè és el llibre sagrat on es conten les profecies que Jesús ha vingut a dur a terme. És rar el Jesús romànic que no porti el llibre que és el símbol de la divina saviesa; el té a la mà esquerra, sense obrir ni llegir-lo ni, menys encara, jugar-hi.

+La Mare de Déu de Covet porta a la seva mà dreta la MAGRANA –i no pas la bola del món, ja que no creien que aquest fos rodó- que, dintre del conjunt dels símbols primitius, representa la fecunditat. Recordem que la parròquia de Covet es troba sota  l’advocació mariana de la Nativitat de Maria. Les faccions generals, els cabells que li cauen sobre el front donen a la imatge de la Mare un cert aire de persona simpàtica, popular i agradable, sense perdre el seu posat senyorívol. Direm que té un cert encant; (a més, cal afegir que en aquells temps el culte a Maria era més prodigat que al mateix Crist, principalment pels templers).

Els dibuixos de la part baixa representen alguns temes prou coneguts a les decoracions de la pròpia església de Covet: com l’estrella de mar i altres formes geomètriques.

El dors de la imatge és buidat parcialment; es a dir, era utilitzat com a reliquiari. Aquest grup, de ben segur, formava part d’un gran retaule del qual fou arrencat, cosa que ens ve al pensament en veure els senyals d’aquell possible fet. També cal pensar que la primitiva imatge –soca d’arbre- del segle XI, fou possiblement víctima d’alguna depredació, d’aquelles èpoques convulses, i substituïda per aquesta que coneixem.

L’any 1989, l’Associació d’Amics de Covet encarrega una reproducció de l’original amb l’objectiu d’iniciar la recuperació gradual del patrimoni cultural de l’extingit Priorat de Covet, encara que fos basada en còpies. Actualment, aquest projecte no ha prosperat en no haver-se aconseguit l’adhesió dels responsables eclesiàstics. La imatge que hom pot veure dins de l’església de Covet és la còpia esmentada més amunt, propietat de l’Associació. (*)

Com a resum d’aquest article, donem el text de la fitxa 4395 del MNAC: Mare de Déu de Covet: talla policromada amb dors buidat parcialment, s.XII-XIII. Mare de Déu amb Nen; la Verge es troba asseguda al tron decorat amb dibuixos geomètrics sobre fons blau. Porta una bola a la mà dreta i amb l’esquerra suporta el Nen damunt el seu genoll esquerre. Vesteix una túnica i mantell amb vel blanc guarnit amb línies paral·leles, fulles blanques i una corona. Descansa els peus damunt d’un doble sòcol. El Nen, coronat també, beneeix amb la mà dreta i porta un llibre a l’esquerra (80x32 cm). Col·lecció Plandiura 18-10-1932. El daurat de les corones fou renovat modernament. Hi manca la part inferior dels costats del tron. Aquesta imatge formà part d’un grup d’escultures que, potser, sortiren plegades d’un mateix taller i que –d’un aspecte més rústic- són conservades al Museu Diocesà de Lleida.

.......................................

Article publicat a la revista intercomarcal “Lo Raier” de Tremp, (nro.191 – VIII-1998, pgs.22/23)

...................................................

(*) Aquesta societat roman inactiva des de finals d’agost del 2003.

<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<

Les dues imatges procedents del Priorat de Covet tingueren diferent destí. Una fou (afortunadament) venuda a un marxant d’obres d’art antic; potser el mateix que la revengué al col·leccionista d’art català En Lluís Plandiura i Pou. Aquest ciutadà va vendre tota la seva col·lecció l’any 1932 a la Junta de Museus de Barcelona pel preu de set milions de pessetes de l’època. Dins del lot, a més de la imatge de la marededéu de Covet hi havia, entre altres peces, el frontal de Benavent de la Conca.

El Crist gòtic tallat en fusta que fou dipositat en data incerta al convent de monges clarisses de Conques (d’influències estilístiques molt semblants al famós Crist de Balaguer), fou cremat l’estiu del 1936. El que ara es troba dins de l’església de Conques és el resultat d’una reproducció, no gaire fidel, feta anys després a subscripció voluntària i popular organitzada per les autoritats i que es troba a Conques dintre la seva església parroquial de Sant Miquel. Aquesta nova talla té una expressivitat facial impressionant i és d’una bellesa que impacta l’esperit: mostra dolçament la mort del crucificat.

Ens ha arribat una mostra fotogràfica, no gaire acurada, de la talla original. És força difícil ampliar-la més per seccions amb l’objecte d’aconseguir un estudi pormenoritzat tot i que, esperem, les noves tecnologies hauran de permetre’ns uns resultats millors en els tractaments futurs.

De la talla original, Ceferí Rocafort cita Joaquim de Gispert i amb referència a Conques diu que el cèlebre Santcrist que s’hi venera és gòtic i procedeix de Covet. La festa del Santcrist és el 14-IX.

Es desconeix el moment i els motius que induïren al seu canvi de lloc. Apuntem, però, aquestes possibles causes:

a)      Un trasllat provisional forçat per obres a l’església de Covet.

b)      Voluntat del noble protector de la vila de Conques amb conformitat de les autoritats religioses amb poder suficient.

c)      Extinció virtual de la canònica de Covet, unit al predomini eclesiàstic de les monges regulars de Conques, cosa que ajudà a crear unes expectatives d’increment de culte al Santcrist.

Totes són pures hipòtesis que no es poden fonamentar en cap mena de document escrit, original, reproduït o publicat.

El poble, en cantar al Sant Crist en unes estrofes com a rogatives per a demanar la seva intercessió per a fer ploure, diu: Sant Crist de Conques / ABAT de Covet / donau-nos aigua / que tenim set. Normalment, en cantar això, acostumava a canviar el mot abat pel de ROBAT. Alguna raó –no escrita- tindrà la tradició en actuar d’aquesta manera.

Existeix un vell manuscrit possiblement redactat pel clergue Llorenç, mestre de cant de l’església de Conques on es descriu la manera de procedir en les processons de rogatives per fer ploure, el protocol a seguir, etc. Aquest mateix religiós fou qui, l’any 1606, confeccionà el text dels primers goigs coneguts del Sant Crist de Conques.

Acabem dient que la tradició oral afirma que era molt coneguda d’arreu la seva propietat per fer ploure... Fins i tot, acabava amb llargues èpoques de sequera!

………………………………………………………………………………….......................................................................................................................................

Article publicat a la revista intercomarcal “Lo Raier” de Tremp (nro.188 – VI-1998, pg.32)

<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<

 

De la mateixa manera que ha estat descrita la situació de les obres d’art antic a la Conca Dellà en anteriors articles de Lo Raier, pensem que correspondria ara tractar d’una altra peça desapareguda de la comarca encara que ben conservada a Barcelona i que, a conseqüència de l’espoli, se salvà de la crema indiscriminada esdevinguda per la febre revolucionària de l’any 1936.

Els museus episcopal de Vic i el Nacional d’Art de Catalunya conserven la gran majoria dels frontals d’altars fets de fusta que hom ha preservat, la majoria d’ells catalans. Aquests i altres centres dipositaris de l’art del nostre país han resultat com ja ha estat prou explicat, els autèntics salvadors d’un patrimoni nacional que, si no fos per ells, hauria desaparegut de casa nostra: cremat o venut a col·leccionistes estrangers. La cobdícia, la incultura i manca d’escrúpols d’alguns dels guardians del nostre patrimoni juntament amb la indiferència popular han estat forçament manifestades.

Dit això, recordem que el nostre frontal fou traslladat l’any 1924 des del seu lloc habitual –l’església parroquial de santa Margarida de Benavent de la Conca- fins a Barcelona pel traficant d’art antic Mr.Dupont (nom real, nom fictici?) que el ven al conegut pintor i escenògraf barceloní Oleguer Junyent i Sans que el restaura i li treu retocs anteriors i barroeres mans de pintura tot recuperant els colors originals. Un cop aconseguit això, el traspassa a En Lluís Plandiura i Pou. Aquest, l’any 1932 i per set milions de pessetes de l’època, el ven juntament amb d’altres objectes espoliats –entre ells la pròpia imatge de la Mare de Déu de Covet- i la resta de tota la seva co?lecció d’art a la Junta de Museus de Barcelona, precursora de l’actual Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Registrat amb el número 3914 de l’inventari del MNAC, direm que el frontal de Benavent és una talla en fusta d’una sola peça massissa esculpida i policromada de les darreries del segle XIII. No es creu que el seu escultor fos un artista de primera línia tot i que es considera que l’estil de l’obra és el més autòcton de tots els frontals d’altars coneguts. Podrem fer-li la crítica de la petitesa de les figures humanes comparades amb la grandària de llurs peus.

Crist en majestat assegut damunt l’arc de sant Martí al centre rodejat d’una màndorla i envoltat dels dotze apòstols i els símbols dels quatre evangelistes. Beneeix amb la mà dreta mentre que, a l’esquerra, té obert l’evangeli de sant Lluc (4,30 i 24,6) i hom pot llegir en lletres majúscules: IH(ESU)S AUTEM TRANSIENS PER MEDIUM ILLORUM ET DIXIT EIS: PAX VOBIS: EGO SUM DEUS (sic) DIXIT: EGO SUM ALPHA OMEGA VENITE AD.

Acabem en dir que aquest frontal ha estat prou estudiat pels nombrosos autors i historiadors del nostre art romànic tot aprofundint a la recerca dels orígens i interconnexions amb altres cultures. També han estudiat les figures escultòriques del frontal d’altar de Benavent de la Conca Mn. Josep Gudiol i Conill i Mr. Walter W.S. Cook, de la Universitat de Nova York, entre altres personatges.

.........................................................................................................................................

Article publicat a la revista intercomarcal “Lo Raier” de Tremp (nro.189 – VII-1998, pg.25)      

<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<

La imatge de la Mare de Déu de les Esplugues, molt venerada a Conques (Pallars Jussà) ha estat recentment restaurada pel Servei de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya amb seu a Sant Cugat del Vallès i retornada a la vila de Conques per a la seva exposició i culte a la pròpia església parroquial un cop s’hagin acabat els treballs d’arranjament i adequació interior en curs.

Diguem que, per raons de seguretat només tornarà a la seva ermita un cop a l’any, a l’aplec que es fa el Dilluns de Pasqua Florida; antigament, aquesta festa es feia el dia de l’Anunciació.

Hem de felicitar l’equip d’En Josep M.Xarrié en general i, en especial, N’Anna M.Claverol –la restauradora de la imatge- pel resultat assolit. Qualsevol que revisi el reportatge fotogràfic que fa fidel testimoniatge de tot el procés de la intervenció, s’adonarà dels sorprenents resultats assolits.

Direm que es tracta d’una talla de marededéu esculpida en fusta d’àlber –com la de Covet- i que, pel seu estil de romànic arcaic, podríem datar-la pels primers anys del segle XII. Fou feta en fusta policromada al tremp d’ou i aplicació de plata colrada en algunes decoracions ornamentals. Amida 65 x 21’5 x 13 cm. i 1996-1999 foren els anys de permanència al SRBM on fou inscrita amb el número 5416.

És una marededéu trobada dins, possiblement, d’una lleugera cova (o espluga) a un lloc on són força abundoses i conegut popularment pel nom de Mont de Conques no gaire lluny d’aquesta vila.

Exposarem alguns trets particulars del conjunt de la Mare i el Nen. Hem dit que es tracta d’un romànic d’una època definida com a arcaica ja que les mans de Maria –tot i que la talla les hagi perdut, després de la intervenció- no sembla que agafarien el Fill sinó que s’estendrien amb els palmells encarats l’un amb l’altre, amb una tendència cap amunt com a oferiment i empara del Nen, figura principal del seu Fill a l’adoració dels homes amb una gravetat gairebé sacerdotal.

El Nen Jesús de Conques beneeix amb la mà dreta i porta el llibre de les escriptures a l’esquerra, tot repenjant-lo damunt del genoll i agafant-lo per la part més alta.                                           

Definirem aquest conjunt com a tipus pirinenc isolat que respon al prototipus que es caracteritza per una perfecta simetria i absoluta frontalitat: el Nen seu al bell mig de la falda de la Mare.

Aquest va vestida amb una túnica de color porpra amb mànigues i arrapada al cos. Al damunt, porta un mantell de color blau-verd i que, com tots els exemplars arcaics, va obert per davant a partir de les espatlles. Va calçada amb sabates de color fosc acabades en punxa guarnides i que surten de sota la túnica que forma un lleuger plec en arc. Té preeminència l’estrella de mar entre els dibuixos que decoren aquestes sabates.

El Fill vesteix túnica cenyida de color porpra i porta un mantell de color blau-verd que li rodeja el cos, cintura avall, a manera de toga romana. La sanefa del coll s’assembla a la de la Mare –també amb restes de plata colrada- i, com tots els altres exemplars del nostre romànic, no va calçat.

La imatge de la Mare i el Fill eren coronats i vestits el dia de l’aplec. Aquest costum de vestir les imatges era una antiga influència pagana per la qual es cobrien les deesses en segons quines diades anyals amb la túnica sagrada. Entre els cristians primitius no sembla que s’utilitzés aquest costum. Antoni Noguera i Massa afirma que sembla que els promotors de la indumentària postissa foren els monestirs i convents de religioses, a causa de la natural inclinació infantil de les professes. Si això fos cert, podríem concloure amb facilitat que l’origen del costum a Conques s’inicià al seu convent de monges clarisses.

La senyora Claverol explica que la imatge va sofrir, en un moment de la seva història, reformes estructurals que foren la causa que la figura del Nen Jesús, assegut a la falda de la Mare, passés a ocupar com a setial la mà esquerra d’aquesta.

L’operació havia consistit en l’eliminació de les mans de la Verge del seu lloc original i la col·locació d’unes altres, situades en els braços de la imatge. Per aconseguir-ho, no van dubtar en foradar la talla, una mica més amunt de la part interna dels colzes, clavant en aquest lloc unes espigues de fusta i col·locant-hi les mans, encolades i amb uns passadors de barreta de fusta.

Aquesta nova estructura permetia, mitjançant una tija de fusta clavada a la mà esquerra de la Mare i un forat a la talla de l’Infant, asseure aquest a la mà de la Verge una vegada vestits ambdós per a la processó.

La figura del Nen tampoc no es va lliurar de les modificacions, en aquest cas la reforma va consistir a col·locar-li una mà, amb palmell cap amunt, aproximadament en el mateix lloc on té la seva mà esquerra original subjectant un llibre. Aquest objecte gairebé no era visible, ja que la gruixuda capa d’estuc que cobria les dues talles tapava aquesta i altres formes i relleus de l’obra. Fins aquí una breu reproducció de l’interessant article sobre el treball de restauració.

Hem de felicitar la vila de Conques per haver restaurat un objecte que forma part de la cultura del lloc i és, alhora, un llegat valuós i un record del seu passat històric. Tanmateix, desitjaríem que els amants del nostre art nacional poguessin contemplar la imatge sense cap mena de restricció en un futur no gaire llunyà, la qual cosa és gairebé impossible avui dia.

Cal fer esment del nostre profund agraïment envers el SRBM per la cessió de les còpies de fotografies fetes per En Carles Aymerich i Barba reproduïdes a aquest article i també la magnífica atenció i informació rebuda de J.M.Xarrié, Àngels Planell i Mònica Salas.

Bibliografia: ANNA M.CLAVEROL: “Mare de Déu de Conques” article a RESCAT/Butlletí del Servei de Restauració de Béns Mobles nro.7-juny-1999, pàgs.6-7.

ANTONI NOGUERA i MASSA: “Les Marededéus romàniques de les terres gironines” – col·lecció Art Romànic – Artestudi Edicions – Barcelona,1977

J.M.NOGUÉS TORRE – “Aproximació a la història de Covet i el seu entorn” – vol. XXVII col·lecció d’estudis sobre el Pallars – any 1993 – Història i Cultura del Pallars, La Pobla de Segur.

FRANCESC ROCA i BASTIDA: “Història de la vila de Conques” – Centre d’estudis del Pallars, Tremp – Editorial Virgili & Pagés.SA – Lleida,1989

....................................................................................................................................................................................................................................

Article publicat a la revista intercomarcal “Lo Raier” de Tremp (nro.202 – XI-1999; pgs.28/29)

<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<

La personalitat i altres característiques de l’artista pintor a l’època romànica ens roman gairebé desconeguda a la majoria de les ocasions. Hom creu que, de vegades era el propi arquitecte i constructor de l’edifici que, a més d’escultor, també s’aplicava a altres activitats artístiques cosa que, suposadament, no succeiria a tots els projectes constructius.

Les restes de pigmentació trobades a l’interior i exterior d’esglésies ens diu que als temps del romànic tardà se’n feien d’aquests treballs. Ens aturarem, però, a l’estudi d’aquells indrets on ens ha arribat una mostra fefaent d’activitat pictòrica local.

L’antiga església romànica del castell d’Orcau, de nau única, coneguda actualment com a capella de la Pietat, aixecada en un penya-segat totalment inexpugnable per les bandes nord i oest –amb uns murs d’una verticalitat espectacular pels costats esmentats- romangué dempeus fins a la primavera del 1962 on la totalitat del mur sud s’ensorrà a conseqüència de l’esllavissament de les terres que el suportaven. Hom creu que aquest fet fou causat per les filtracions i excavacions fetes per les tropes republicanes de l’XIè.Cos d’Exèrcit en atrinxerar-se per fer front a les tropes franquistes de la 63ª. Divisió del Cuerpo de Navarra que ocuparen les serres de la Campaneta i, posteriorment, de Sant Corneli.

Per sort, les pintures murals de l’absis de la capella de la Pietat ja havien estat preservades molt abans d’aquests fets per la Junta de Museus de Barcelona i hom pot contemplar-les en la seva plenitud al Museu Nacional d’Art de Catalunya, Palau Nacional, (Montjuïc) Barcelona.

Direm que són obra del Mestre d’Orcau, personatge desconegut i autor, també, de la crucifixió de Sorpe. Manifestarem com Mn.Gudiol que aquest artista procurava dissimular la rigidesa de les seves figures amb una original composició ornamental. Pertanyia a l’escola o Cercle de Pedret, i es corresponia amb la primera etapa del bizantinisme en la denominada escola pirenaica (s.XII). Seguirem amb la mateixa cita per dir que era considerada una obra del segle XIII i dins d’una segona etapa del bizantinisme a l’escola abans esmentada.

D’altra banda, definirem com una expressió de la màxima expansió de l’art neobizantí,  el fragment de baldaquí de Benavent de la Conca amb el Pantocràtor (vegeu lo Raier 189 de juliol-98, pàg.25); una influència del cercle del Mestre d’Avià, possiblement.

D’altra banda, la pròpia importància de la comunitat canonical agustiniana que regia el Priorat de Covet ens dóna la raó de creure que l’església i els seus absis també foren pintats per reconeguts artistes de l’època, possiblement el Mestre d’Orcau. La veritat és que no ens ha arribat altra cosa que senyals de pigmentacions...

..............................................................................................................................

Article publicat a la revista intercomarcal “Lo Raier” de Tremp (nro.212 –XII-2000; pg.31)

<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<< 

Els ciutadans d’aquest món autoconsiderats cultes es commogueren els mesos de febrer i març del 2001 pels actes de destrucció massiva d’obres d’art religiós executats pels fanàtics talibans afganesos: hom esborrà a cop de mall o a canonades qualsevol símbol o record d’anteriors civilitzacions, el rebuig dels quals es produí a conseqüència de l’estricte dogmatisme religiós d’aquells integristes islàmics.

Malauradament, aquestes barbaritats no són particularitats del domini d’una ètnia o d’una zona específica del nostre planeta. A casa nostra, fa uns seixanta-cinc anys enrere, passava quelcom d’això: els fets revolucionaris del juliol del 1936 ocasionaren, entre altres desgràcies irreparables, la pèrdua d’un gran nombre d’objectes del patrimoni històric-artístic català, la majoria d’ells propietat de l’Església Catòlica. Només se’n salvaren tots aquells dipositats als museus de titularitat pública o d’altres col·leccions protegides de manera especial. Per aquest motiu, avui ens dedicarem al record de la imatge romànica de la Mare de Déu de la Posa que fou cremada juntament amb el retaule d’època posterior i la resta del mobiliari de l’ermita per uns descontrolats.

Recordem que l’ermita-santuari de la Posa és un centre de devoció marià que la gent de la vila d’Isona ha mantingut secularment. Ubicada en un petit altiplà intermedi, antic lloc màgic i de culte pagà, el seu nom respon etimològicament al lloc on se situa.

A banda la llegenda pietosa que relata com fou trobada la imatge, direm que qui primer ens la descriu és el religiós de l’orde de sant Domènec fra Narcís Camós, l’any 1657, al seu llibre editat a la ciutat de Barcelona que titula “Jardín de Maria plantado en el Principado de Catalunya” on se citen totes les capelles i santuaris marians. Explica que “la imatge és de fusta, es troba asseguda, té els faldons negres daurats i el mantell blau el qual des del cap li cau damunt la falda per la part exterior del braç; té estrelles blanques damunt d’ell. La (mà) dreta la té plana i llarga. La cara allargada de nena, molt alegre i admetent mirant al poble i els peus punxeguts. Té una alçada de dos pams i tres quarts. El Nen seu damunt el seu genoll esquerre, vestit amb una túnica de color cendrós i guarniments negres. Amb la (mà) dreta beneeix i la (mà) esquerra la té plana damunt el genoll. Va descalç, té la cara llarga i mira al poble”.

Si ho comparem amb l’únic testimoni gràfic conegut que disposem -una ampliació d’un  clixé anterior al 1936, d’autor anònim, amb una molt baixa definició-, podrem fer un estudi aproximat de la imatge amb la mateixa praxis que hem fet en treballs anteriors ja publicats a LO RAIER i referits a marededéus romàniques de la Conca Dellà, totes elles originàries d’una mateixa escola artística pirinenca. La fotografia esmentada es troba en el treball publicat pel sacerdot, literat i historiador Fortià Solà i Moreta titulat “Petita monografia de la Mare de Déu de la Posa i del seu santuari a Isona” editat amb motiu de la reconstrucció i reinstauració de la nova imatge mariana a la Posa i que es presentà el propi dia de la festa de sant Sebastià del 1947. Es tracta d’una talla en format modern,  feta amb un estil arcaïtzant, sensiblement diferent de la primitiva, però.

Adaptarem la definició del P.Camós, tot ampliant-la, i direm que es tractava d’una imatge feta de fusta d’àlber, possiblement, com les de Covet i Conques amb una semblança estilística més d’aquesta que de la primera (vegeu els nos.191 i 202 de Lo Raier). Es tractava d’una talla romànica d’una època definida com a arcaica ja que les mans de Maria no agafaven el Nen sinó que el presentaven a l’adoració dels homes amb un hieratisme gairebé sacerdotal. Aclarirem que el calçat de la Mare que adopta la forma punxeguda segons cita el P.Camós és un format ja vist a altres imatges.

Mare i Fill constitueixen un conjunt asimètric de frontalitat absoluta i el definirem com a un tipus vertical estilitzat, de datació incerta encara que, potser, a l’entorn de les acaballes del primer quart del segle XII.

L’Infant és desplaçat damunt el genoll esquerre, va vestit amb toga i túnica romana i descalç. Curiosament, sembla no portar el tradicional llibre dels evangelis a la mà esquerra... De tota manera no sabem si aquesta i altres carències són oblits del pare Camós o es tracta de treballs posteriors a l’època romànica que desfiguraren el projecte estilístic original, com succeí amb la imatge de Conques i d’altres llocs.

Les dificultats que presenta el propi testimoni gràfic esmentat més amunt se’ns augmenten i complementen amb l’afegitó que l’antiga imatge ens hi figura coberta amb vestits postissos; amb la qual cosa la identificació se’ns fa molt més enrevessada.

Acabarem aquest article tot fent memòria de tota aquella gent que, ja fa força temps, feren llur recerca i aportació de la base de dades històriques que han servit ara de manera suficient per a la realització d’aquest treball; en especial En Josep Maria Gimó i Fornells i N’Antoni Anglès i Lluc. A ells i a tots els demés, els palesem el nostre record i agraïment.

.......................................................................................................................................................................................

Article publicat a la revista intercomarcal “Lo Raier” de Tremp (nro.224-XI-2002; (pg.26)

<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<